1. Introducció
2. Llafranc romà
3. Dins la vila. El nucli emmurallat medieval
4. El perill pirata i corsari
5. De l'expansió del segle XVI a la crisi del XVII
6. L'aparició de la manufactura del suro
7. La civilització surera
8. El turisme i tot el que seguí

Acabada la postguerra, el turisme i tots els sectors derivats van substituir el suro com a principal motor econòmic. El turisme, però, no era un fenomen nou ni desconegut. Abans de la guerra havia estat una activitat reduïda, circumscrita a les classes més acomodades de la societat catalana, espanyola i europea. Els russos de Cap Roig, Nicolas Woevodski i Dorothy Webster, són l'exemple més revelador d'aquest tipus de turistes. A mitjan anys vint van arribar al municipi i van construir dalt del cap Roig un castell d'inspiració tardomedieval i un jardí botànic que ha arribat a acollir més de 500 espècies botàniques de tot el món.

L'any 1933 va celebrar-se en el santuari de Sant Sebastià una primera assemblea de turisme, davant destacades autoritats de la II República, amb la intenció de planificar una demanda que anava en augment i limitar el creixement desmesurat en la franja marítima. El 1932 s'havia creat el Foment de Turisme Municipal i tres anys més tard, arran dels acords presos en l'assemblea de Sant Sebastià, l'Associació de Municipis i el Patronat de la Costa Brava, organismes carregats de bones intencions que la Guerra Civil es va encarregar d'esborrar.

A partir de 1955 va produir-se el definitiu boom. La vila va continuar creixent i van aparèixer nous barris per acollir la població immigrada mentre que a la franja marítima van proliferar els habitatges de segona residència. De la dècada dels seixanta daten algunes de les infraestructures més aplaudides –l'autovia de Calella (1967)– i més discutides –el port esportiu de Llafranc (1963)–, nous centres educatius i altres equipaments i activitats vinculades amb l'esport i la cultura (l'estadi Josep Pla Arbonés, la Casa de Cultura...).

Una transformació urbana que anava en consonància amb un ressorgiment cultural i social de la vila que va organitzar les Festes de Primavera l'any 1963 arran de la prohibició governamental de celebrar el Carnaval, i la Cantada d'Havaneres de Calella el 1967 per recuperar unes cançons d'una època en què més d'un havia provat de fer fortuna a Cuba.